La imatge de la noia, la seva ombra, sobre l’exterior blanc de la caravana, el seu refugi. Una imatge que es desperta, com el dia que comença. Una certa agilitat de moviments, d’idees, d’optimisme. El començament. La veu callada, atrapada a les branques d’un arbre, mentre el vent la mou i els rajos del sol la travessen. I la llum intensa, com punxes que sobrepassen la imatge cap a enfora. I la noia, que també està enfora, enfora però endins. Una presència de sons… Fins que es fa cos i es fa imatge, imatge del tot. I observa i sospita i corre i s’amaga. El noi estrany és un misteri, és una por. I el tedi, sempre el tedi. Els temps morts. La noia s’enfada i llença el telèfon, una veu que no l’escolta, que només parla, que no li fa bé. El noi espera, aguanta, comprèn, fuma. El noi és pacient, tranquil. I el dia passa i les coses passen, com el rastre de la noia, que és un senyal, un significat, una explosió silenciosa de malestar contingut. “Puta”. Les hores de la tarda, el pas del temps; la llum, el cel, el riu. La noia i les seves coses, i l’entorn que l’embolica, i una cançó al cap i una sensació, una idea, i el dia que s’adorm. És l’hora de l’amor, que només en són les ganes. El noi no vol, ara no. A poc a poc. I el final, el revés de les imatges, també el seu mirall, un rastre als ulls de la noia i el noi.

El vent de bon matí, el vent imparable, com una veu llarga i fina que xiula i que vol entrar a la caseta. I la noia contenta, emocionada, amb la panxa grossa, una alegria de panxa. I fregar-se-la tranquil·lament i taral·lejar una cançó, asseguda al llit al costat del noi, encara adormit i sota el sol que l’escalfa a través de la finestra. Una petita il·lusió de calma i de pau. La noia surt de la caseta, surt a trobar-se amb el vent, a sentir-lo, confiada i abrigada amb una manta, potser abraçada a si mateixa. El vent remou l’ambient i omple l’espai de sons, de vida, d’una remor constant. Decidida i sota un raig de sol, la noia truca a la porta de la caravana del noi estrany. Mentrestant, el vent insisteix, despreocupat, i agita les branques dels arbres i en mou i en fa volar les fulles. I els llavis vermells, abans que res. I com un dimoni, com un monstre, el vent, que juga a emportar-s’ho tot, gairebé també la llum. I el noi i la noia que se n’amaguen, i l’observen i l’escolten, el contemplen reposadament des de la caseta. I aquest soroll, el que sents tu ara, jo el sento al cap, però molt més fort. I em mareja. Em fa mal al cap, i a l’ull. I la carretera que porta fins al pantà, fins al pendent que porta al pantà. Fa bonança, dins i fora. Normalitat, quietud, una petita treva. Sense més, de sobte, per ella, per la noia, per la treva que s’acaba i d’un cop, el cotxe treu fum a la cuneta de la carretera. S’ha trencat el silenci. Les pastilles ja no serveixen, la noia les llença, ja no les vol, no li fan res. Es tanca al lavabo, es tanca dins seu.

Que a cada una de les coses que fem, i precisament perquè les fem, poguem endur-nos-hi una mica de veritat, una mica de nosaltres, una breu i concisa pista de realitat. I que aquest gest cap a enfora, tan íntim i personal, no sigui només una anècdota, o un acudit, que sigui molt més que això. Que aquest gest transcendeixi, que faci la llum, que signifiqui, que vingui a recordar-nos, com tantes altres coses, que la frontera és fina, ben fina. I de tant fina, inexistent. Perquè no hi ha marges, no hi ha límits. Només hi ha vida. Que tot el que fem no tingui llacunes, o que la llacuna més gran que hi hagi sigui precisament el nostre rastre.

Deixar-se caure, amb el cos cansat i desganat i el cap ple d’idees gelades, encara adormides. El cos a terra, dues vegades. I fer-ho com un joc, íntim, com un caprici de desmai només començar el dia. La noia observa els moviments del noi estrany, un soroll arreu. I se n’allunya, se n’amaga. El seu mal és ara una taca de sang que li puja d’entre les cames. Un mal vermell a la punta dels dits, un senyal, el rastre d’una ferida oberta. Una pila de fulles seques al costat del carretó, una sospita. I una petita foguera que encara crema, ja a les últimes. I el fum, els fums. El noi que fuma reposadament al marge de tot, al sol, al marge dels moviments de la noia, lluny d’ella. I pentinar-se, o només tocar-se els cabells, i reconèixer-se encara sota la veu i la cançó, sota la música de la gravadora, en un interludi, una fuga, amb una mirada que se’n va, que se n’ha anat, un breu senyal. I la cinta de casset desfeta sobre el gel de la piscina, muda. Una alegria de moviments, d’impulsos i de girs, una dansa d’estranya diversió, potser un ritual per espolsar-se dels mals, de les punxes i les ferides. I llegir un mapa, llegir-lo en veu alta, comentar-lo, imaginar-hi recorreguts, traçar-los. Tot això per saber-se en algun lloc, en algun punt concret. Tot això per no desesperar. El noi i la noia dins la caravana petita, amb una llum a sobre que no els perd de vista, una rateta, un tros de dia, un bocí de fora que entra dins. I una història, una llegenda, la de l’ós, la de l’ós que no era ós i que es va menjar la seva família. I córrer i saltar, creuar un camp, dos, sobrepassar-ne els límits. I ja al final, la gravadora una altra vegada, que recorda algunes paraules, alguns pensaments, algunes històries. La memòria a tocar, com un formigueig a les mans. Les petites… I una fotografia de la noia de quan era una nena, amb una ovella, perquè sí. Està contenta. Tot està bé. Tot està bé. Tot està bé.

Una certa tendència a fer les coses al revés, al revés de com s’haurien de fer. Jugar a portar la contra. I fer-ho sempre inconscientment, o amb una consciència secreta, íntima, personal i intransferible. Descol·locar, descol·locar-se. Perdre’s en la confusió, perdre-ho tot. Abandonar els actors, els personatges, els espais, les històries. Desprendre’s d’arguments, despullar-se d’estructures, perdre les coordenades, sortir del camí, oblidar totes les coses apreses. I rebutjar la seguretat, la previsió, el sentit comú. Funcionar de manera més o menys irresponsable, imprudent. I confiar cegament en la intuïció. O en l’instint, encara millor. Sí, confiar cegament en l’instint. I guiar-se només pels sentits, sense reflexió, amb la mínima reflexió, en un estat primari i fins i tot salvatge. Estimar el desgavell, el desordre, el descontrol. Somiar. Anar endreçant les coses a mida que les desendrecem. I observar què passa. I recollir totes aquestes observacions, les restes del naufragi, i ensenyar-les i entendre-les. I reconèixer-s’hi a cada tros, a cada bocí, arreu. Deixar de creure, d’una vegada per totes, que hi ha una ruta a seguir. Només així podrem desmuntar, definitivament, els vicis i els procediments sistemàtics que tant ens desanimen en aquests rituals de creació. Perquè volem viure i respirar i ser a la vegada, al mateix ritme i sense diferències.

Despertar les ombres de bon matí, figures planes, moure-les i observar-les sobre la caravana. Els gestos d’un cert tedi, d’una certa diversió dins l’avorriment. La noia sota un gran arbre, abocada a contemplar-lo. I una idea, una molt bona idea: enfilar-s’hi i tocar-li les branques. La noia s’hi enfila i mou les branques, com si volgués despertar-lo, potser animar-lo. Un salt, el crit d’una branca i a terra. I la gravadora que canta per sobre del soroll, per sobre del dolor, en un esforç immens per sobrepassar-lo. Però no hi ha res a fer. El soroll estrany, el noi, la serra, tots contra la vida dels arbres. Després del mal, el silenci; després del soroll, una il·lusió de quietud. La noia es fa la cua a la porta de la caseta, rere les cortines, i taral·leja i canta i respira i reposa. I des de dins de la caseta observa el noi, una sospita, un fil desfet de grinyols inconstants. I les hores planes en l’espai, imparables. I el dia que es mou i la tarda que corre; al final del riu, en la calma de l’aigua, en el seu reflex, i al cel i als núvols i a la muntanya, i a la punta dels arbres, com agulles que compten els segons, com punxes que atrapen el temps. La noia parla amb el Totó. Si tu em dius que vols que hi vagi doncs hi vaig. Un lloc més enllà de tot, de la vida, als límits de la raó. Una idea, una veu. Hi ha al núvol cucs i és tot pla. És un lloc que està tan lluny com a tocar. És a prop de l’infinit. On hi ha el riu i una cabana negra… Un salt al llit, al costat del noi. Un mal reposat. M’han dit que tots els animals estan en perill. El noi escolta la noia amb atenció, intenta comprendre-la. El remei de tots els mals són les pastilles. Són la son del dolor, una calma en la ferida. I eren una bossa i uns pots al fons de la motxilla. I l’amor al final, l’amor sense amor, amb el cap ple de mals, ple de veus, ple de sorolls, una interrupció, l’amor lluny de l’amor. La noia en un altre lloc, lluny i a tocar, amb un ofec que la travessa.

D’una sola formiga, moltes. D’una de sola, totes. Mira-les, toca-les. Les acabes de dibuixar, són teves. Són com taques negres sobre el paper, ombres de totes les mides; és la memòria de les formigues, el rastre que deixen en passar. I per a cada una d’elles, una veu diferent. Però la mateixa veu per a totes, per a totes a la vegada. Escolta. És això que sents, aquest fil de veu constant, agut, infinit, que et punxa com una agulla, que et fa pessigolles, que insisteix sense descans. És això que sents, que no té forma ni color, que no es pot veure ni tocar. És un remolí de veus en una de sola, una espiral de dolor, un tros de paper com una ferida oberta. És una processó de formigues, de formigues com agulles.

Negra nit. Una foguera crema al costat de la caseta. El foc espetega i el fum s’estén pel càmping, com el rastre d’una estranya presència. La noia es fa la valenta, hi ha alguna cosa fora que l’atrapa. És el soroll, és el moviment. Totes les formigues dibuixades, sense por. Són veuetes sobre paper. I ja omplen la pàgina sencera. Entre el tedi i les formigues, un fil musical, la gravadora que canta. I amb un impuls reposat, també uns fils de saliva i un cercle d’energia. La noia es mira al mirall o el mirall la mira a ella. Fa els ulls grans, la mirada grossa. Potser es pinta els llavis… I quan algú es pinta els llavis, se li veuen vermells. I de vegades pot fer coses. La noia es pinta els llavis. Ha d’estar guapa, la nit l’espera fora. La noia surt del càmping i camina per la carretera, de dins cap a enfora. El pas prudent, constant. I una cançó a mig taral·lejar. El camí s’acaba ben aviat, una mica abans de la foscor. Alguna cosa no funciona. Els mals tornen, la noia torna. I tempesta a la caseta. El soroll, una estranya angoixa. La noia i el seu dolor. Les punxes, les formigues, el fum que encara la sobrevola… La noia li diu al noi que marxi. És una advertiment. I els llavis vermells, com una ferida més enllà dels seus marges. Un traç desbocat, lliure, atrapat en un remolí.

Les històries us distreuen. Si us explico una història ja hem begut oli, us hauré perdut per sempre. Ara no es tracta d’això; una història, ara, no. Però si us deixeu fer, si em deixeu fer, us puc explicar una altra cosa, o moltes altres coses, totes les que vulgueu. Us puc portar a un altre lloc, potser més superficial, però a la vegada més profund, un altre món, no gaire diferent d’aquest, i que segurament ja coneixeu. Us proposo uns altres elements, un altre punt de partida. Vull mostrar-vos unes altres coses. I vull que les observeu vosaltres mateixos. Vull que les completeu, sense por. I vull fer tot això de tal manera que, en el fons, sigui un viatge de descoberta, una revelació. I que sigui intens. Vull que tot el que trobeu pel camí, que tot el que mireu, sigui realment vostre; que sigueu vosaltres mateixos, la vostra mirada. Vull respectar-vos, vull tenir cura de vosaltres. Sou la meva responsabilitat. Si us sembla, ho farem així. Perquè la vostra llibertat no sigui només una il·lusió. Si els arbres han caigut és perquè els he talat abans; per fer net, per fer lloc, per començar de nou.