És diumenge. Agafem el cotxe amb el Jordi i enfilem carretera amunt. Avui comença el viatge. Anem a conèixer un càmping a les Bordes, l’Alta Ribagorça. És un càmping que només conec de passada. El vam descobrir amb el Joan ara farà un any, en les nostres anades i vingudes a la Val d’Aran, a la recerca de la nhèu. Em va cridar l’atenció aleshores i me la crida encara, per això l’anem a trobar. Serà el punt de partida a partir del qual començaré a imaginar-ho tot. I marxem sense res, o amb molt poquet. La Georgina i el Xavi, els actors amb qui vull comptar, ja m’han dit que accepten, que volen participar en el projecte. M’encanten. Em diuen que sí sense gairebé saber-ne res. Ens hem entès i estic content. Sento que faig les coses al revés i això m’agrada. Ja es posaran del dret, si escau, i totes soles. Ara tinc dos cossos, dues figures, i em falta tota la resta, el paisatge exterior però sobretot l’interior. De moment em conformo amb dos personatges mal esbossats sobre fons blanc, que no és poc. Ara anem a trobar els espais, anem a escoltar-los. I per això segueixo una petita pista, una intuïció secreta, un llarg camí que porta fins a un càmping al costat d’una carretera, al peu d’una muntanya, i que té casetes de fusta, una piscina, caravanes i boscos i rius propers. Ara per ara necessito això i poc més.
És la primera vegada que m’emporto el Jordi en una aventura d’aquestes. Com que no em vol tocar la pandereta he decidit donar-li el micròfon. Sé que li interessen els sons, potser més que les imatges. A més, és músic. Serà un plaer comptar amb ell en aquest projecte. Vull veure la cara que fa quan comenci a sentir els matisos dels sons amplificats a través dels auriculars. Mai abans ha gravat res, li faré una breu formació. Però confio en ell, vull confiar-hi cegament. I en certa manera també vull despertar-li la curiositat. De tant en tant, durant el viatge, em fa alguna pregunta sobre les seves tasques com a home del so directe. En general li responc que ja s’ho trobarà, que no pateixi, que l’única cosa que li puc ensenyar és a muntar l’aparell, a connectar els cables i a prémer el botó de gravar. Amb això ja n’hi ha d’haver prou. La resta ho aprendrà sobre la marxa. Vull confiar, també, en la seva intuïció. El Jordi té orelles, en té dues, i en principi també té oïda. No necessita gaire més. La destresa i la tècnica les anirà polint amb el temps.
Al cotxe, de camí a les muntanyes, me’n recordo molt del Joan. I tant… Me’l trobo a cada tram de carretera, a cada revolt. Li trucaré per convidar-lo també a l’aventura. Segur que acceptarà, no ho dubto. I vindran ell i la Tía Molly, ben junts i agafats de la mà.
Fem una parada per comprar tabac i esmorzem coca amb xocolata. Estem a l’altura de Balaguer i ja comença a fer olor de muntanya. De tant en tant em fixo en algunes petites cases solitàries que trobem pel camí i que omplen el paisatge d’històries infinites. M’imagino un munt de vides dins d’aquelles casetes, vides pròpies i vides alienes. Decideixo pensar que, en realitat, aquelles casetes no són allà, que només les hi veig jo, que només són una il·lusió, una petita necessitat. I passen ràpid i s’esvaeixen i ja no hi són. Ja no són ni tan sols un miratge.
Fem el camí llarg, ens agrada estirar-lo. Passem pel costat del Pantà de Talam i arribem a la Pobla de Segur. A la porta del cementiri, dos homes i les seves panxes, al costat d’un cotxe de morts antic, fumen una cigarreta, mentre dos nens corren darrere una pilota. Travessem el poble i ens desviem en direcció al Pont de Suert. Abaixo la finestra i un tros de muntanya entra dins el cotxe. Respiro fons. No tardem a enfilar carreteres sinuoses. I a Perves el Jordi diu que està content de ser aquí, que li costarà molt tornar a la ciutat. Ralenteix el cotxe i contemplem la vall, plena de vaques que pasturen. N’hi ha una que ens saluda, o potser la saludem nosaltres a ella. Mentrestant deixem enrere un amable fil de fum que surt d’una xemeneia i que ens recorda que aviat serà l’hora de dinar.
Arribem al càmping. Coneixem l’Ana i el David, l’Uma i l’Indi, els amos d’aquests decorats que ja volem començar a descobrir. Ens agraden molt. Tinc una molt bona primera sensació. L’Ana és molt amable i està encantada de poder-nos ajudar. Ens fa una passejada per tots els racons del càmping, un primer tast. És un lloc agradable, solitari i relativament silenciós. Convida a una certa introspecció. Tot i que la carretera és a tocar, és un lloc reposat i tranquil. A més dels cotxes també s’hi poden sentir els ocells. I això fa natura. M’agrada especialment que estigui al peu de la muntanya, m’impressiona. M’agrada el bosc que s’enfila des del càmping muntanya amunt. I les casetes, m’agraden molt les casetes, els bungalows o com es diguin. Els interiors són de fusta acollidora. I són un món. M’hi quedaria a viure. Ara mateix m’hi passaria una vida sencera, aquí dins, amagat sota una manta. Faria d’aquest lloc el meu refugi secret. Tenen cuina i lavabo i estan molt ben equipats. N’hi ha de dos tipus, els grans i els petits, i l’Ana ens els ensenya tots dos molt amablement. Perfecte, molt bé, m’agraden. Però a més d’aquestes casetes n’hi ha una altra, una de privada, on hi viu el Vie, un amic africà de l’Ana i el David que ara no hi és. La caseta és vermella i està més aïllada. I també en unes coordenades que no li corresponen. Sembla una caseta d’un altre lloc, nord-americana com a mínim. La vull veure, sí, així que no me’n puc estar i li demano a l’Ana que ens l’ensenyi. Mentre va a buscar la clau, el Jordi treu el tabac i es lia una cigarreta. Jo aprofito per mirar els arbres, la muntanya i el cel, per esbrinar d’on ve la llum del sol, que ja comença a caure. Finalment entrem a la caseta. M’encanta, cosa que ja sabia abans d’entrar-hi. Dins hi ha les coses del Vie. És un espai habitat, amb una vida actual. M’agrada veure’l així, viscut. Em sento un intrús però ja m’està bé. Aquesta caseta és especial. Encara no sé perquè, però és molt especial. És una mica més gran que les casetes petites i una mica més petita que les casetes grans. Té un petit menjador amb cuina, un lavabo i una habitació amb un llit doble. Tot i que l’interior és una mica fosc s’hi respira un ambient agradable. L’Ana ens deixa sols i se’n va a la cuina, que té coses al foc. Diu que ens espera per dinar a la cantina i que no ens entretinguem. El Jordi ja s’ho ensumava des de feia estona i no s’encén la cigarreta, s’espera. No ens entretenim, tenim molta gana.
Dinem de tot. I ens agrada molt. El Jordi repeteix de brou dues o tres vegades. Durant el dinar, que és comunitari, coincidim amb algunes persones que passen el cap de setmana al càmping. Hi parlem i no tardem en veure que són bona gent. Ens parlen molt bé d’aquest lloc, del càmping i de tota la zona. A taula també coneixem alguns amics de l’Ana i el David. Igual que ells, són encantadors. Com encantadora és la llum que entra per la finestra, que pren cos i forma sobre nostre amb el vapor del menjar i el fum de les cigarretes. Mentre esperem el cafè, tallat, decideixo, sense ni tan sols meditar-ho, que vindrem aquí a gravar el que haguem de gravar. Agafo la càmera i hi poso el carret. Faig algunes fotos. Són les primeres imatges en aquest lloc que ha sabut seduir-me, i amb tan poc… M’agrada i em deixo fer.
Sempre localitzo en blanc i negre. És una forma de buidar, ja d’entrada. M’agrada aquesta estranya síntesi de les imatges sense colors, aquesta qualitat concreta, menys dispersa i ben transformada de la realitat. A més, l’abstracció que m’ofereix l’escala de grisos em permet valorar més els colors, reconèixer-los d’una manera més fidel, potser; més imaginativa en qualsevol cas.
Sortim de la cantina i fem una petita excursió a Viuet, un poble abandonat que hi ha no gaire lluny del càmping, a les altures, enganxat a la penya que governa aquest tros de muntanya i des d’on es pot contemplar la vall amb una immensa i bonica perspectiva. A les muntanyes del davant, el país del costat. Travessem esbarzers i fem un cop d’ull al poble, on no hi queda res, només les restes de les façanes a mig caure d’algunes cases. Pensem en la gent que va viure allà, els imaginem. I agafem aire i baixem de nou al càmping, on ens entretenim amb els interiors. Tornem a veure les casetes, les grans, les petites i la del Vie, la vermella que tant ens ha agradat. Aprofito per fer-hi fotos, per buscar-hi endolls i per fer-hi sonar la meva veu, a la qual el Jordi afegeix la seva mentre, per iniciativa pròpia, calcula les distàncies que haurà de salvar amb la llança d’aquesta nova comesa en què l’he enredat.
Abans de marxar, i rigorosament, faig una darrera volta pel càmping i prenc nota i imatge de la resta de racons que vull recordar millor. Acabo el segon carret, ens acomiadem i pugem al cotxe. Ja no hi veig res, el sol aquí es pon abans, les muntanyes se l’empassen abans no te n’adonis. De baixada a la ciutat, i ja sense paisatge, no deixo de pensar en totes les coses que hem trobat. Encara és aviat i en el fons no tinc res, o tinc ben poc. M’adormo un moment, un minut potser, o menys, un segon. I quan em desperto ja ho tinc tot, sí, o almenys tinc molt, decideixo pensar que tinc molt. Sé del cert que hem fet un bon primer pas. Tinc molt bones impressions. M’ha agradat el càmping. I al Jordi també. Ho sé, d’aquí a no gaire hi estarem de tornada. I si no és per anar-hi a viure serà per anar-hi a fer alguna altra cosa, el que sigui.
