Arxiu de la categoria: Capítols

La imatge de la noia, la seva ombra, sobre l’exterior blanc de la caravana, el seu refugi. Una imatge que es desperta, com el dia que comença. Una certa agilitat de moviments, d’idees, d’optimisme. El començament. La veu callada, atrapada a les branques d’un arbre, mentre el vent la mou i els rajos del sol la travessen. I la llum intensa, com punxes que sobrepassen la imatge cap a enfora. I la noia, que també està enfora, enfora però endins. Una presència de sons… Fins que es fa cos i es fa imatge, imatge del tot. I observa i sospita i corre i s’amaga. El noi estrany és un misteri, és una por. I el tedi, sempre el tedi. Els temps morts. La noia s’enfada i llença el telèfon, una veu que no l’escolta, que només parla, que no li fa bé. El noi espera, aguanta, comprèn, fuma. El noi és pacient, tranquil. I el dia passa i les coses passen, com el rastre de la noia, que és un senyal, un significat, una explosió silenciosa de malestar contingut. “Puta”. Les hores de la tarda, el pas del temps; la llum, el cel, el riu. La noia i les seves coses, i l’entorn que l’embolica, i una cançó al cap i una sensació, una idea, i el dia que s’adorm. És l’hora de l’amor, que només en són les ganes. El noi no vol, ara no. A poc a poc. I el final, el revés de les imatges, també el seu mirall, un rastre als ulls de la noia i el noi.

El vent de bon matí, el vent imparable, com una veu llarga i fina que xiula i que vol entrar a la caseta. I la noia contenta, emocionada, amb la panxa grossa, una alegria de panxa. I fregar-se-la tranquil·lament i taral·lejar una cançó, asseguda al llit al costat del noi, encara adormit i sota el sol que l’escalfa a través de la finestra. Una petita il·lusió de calma i de pau. La noia surt de la caseta, surt a trobar-se amb el vent, a sentir-lo, confiada i abrigada amb una manta, potser abraçada a si mateixa. El vent remou l’ambient i omple l’espai de sons, de vida, d’una remor constant. Decidida i sota un raig de sol, la noia truca a la porta de la caravana del noi estrany. Mentrestant, el vent insisteix, despreocupat, i agita les branques dels arbres i en mou i en fa volar les fulles. I els llavis vermells, abans que res. I com un dimoni, com un monstre, el vent, que juga a emportar-s’ho tot, gairebé també la llum. I el noi i la noia que se n’amaguen, i l’observen i l’escolten, el contemplen reposadament des de la caseta. I aquest soroll, el que sents tu ara, jo el sento al cap, però molt més fort. I em mareja. Em fa mal al cap, i a l’ull. I la carretera que porta fins al pantà, fins al pendent que porta al pantà. Fa bonança, dins i fora. Normalitat, quietud, una petita treva. Sense més, de sobte, per ella, per la noia, per la treva que s’acaba i d’un cop, el cotxe treu fum a la cuneta de la carretera. S’ha trencat el silenci. Les pastilles ja no serveixen, la noia les llença, ja no les vol, no li fan res. Es tanca al lavabo, es tanca dins seu.

Deixar-se caure, amb el cos cansat i desganat i el cap ple d’idees gelades, encara adormides. El cos a terra, dues vegades. I fer-ho com un joc, íntim, com un caprici de desmai només començar el dia. La noia observa els moviments del noi estrany, un soroll arreu. I se n’allunya, se n’amaga. El seu mal és ara una taca de sang que li puja d’entre les cames. Un mal vermell a la punta dels dits, un senyal, el rastre d’una ferida oberta. Una pila de fulles seques al costat del carretó, una sospita. I una petita foguera que encara crema, ja a les últimes. I el fum, els fums. El noi que fuma reposadament al marge de tot, al sol, al marge dels moviments de la noia, lluny d’ella. I pentinar-se, o només tocar-se els cabells, i reconèixer-se encara sota la veu i la cançó, sota la música de la gravadora, en un interludi, una fuga, amb una mirada que se’n va, que se n’ha anat, un breu senyal. I la cinta de casset desfeta sobre el gel de la piscina, muda. Una alegria de moviments, d’impulsos i de girs, una dansa d’estranya diversió, potser un ritual per espolsar-se dels mals, de les punxes i les ferides. I llegir un mapa, llegir-lo en veu alta, comentar-lo, imaginar-hi recorreguts, traçar-los. Tot això per saber-se en algun lloc, en algun punt concret. Tot això per no desesperar. El noi i la noia dins la caravana petita, amb una llum a sobre que no els perd de vista, una rateta, un tros de dia, un bocí de fora que entra dins. I una història, una llegenda, la de l’ós, la de l’ós que no era ós i que es va menjar la seva família. I córrer i saltar, creuar un camp, dos, sobrepassar-ne els límits. I ja al final, la gravadora una altra vegada, que recorda algunes paraules, alguns pensaments, algunes històries. La memòria a tocar, com un formigueig a les mans. Les petites… I una fotografia de la noia de quan era una nena, amb una ovella, perquè sí. Està contenta. Tot està bé. Tot està bé. Tot està bé.

Despertar les ombres de bon matí, figures planes, moure-les i observar-les sobre la caravana. Els gestos d’un cert tedi, d’una certa diversió dins l’avorriment. La noia sota un gran arbre, abocada a contemplar-lo. I una idea, una molt bona idea: enfilar-s’hi i tocar-li les branques. La noia s’hi enfila i mou les branques, com si volgués despertar-lo, potser animar-lo. Un salt, el crit d’una branca i a terra. I la gravadora que canta per sobre del soroll, per sobre del dolor, en un esforç immens per sobrepassar-lo. Però no hi ha res a fer. El soroll estrany, el noi, la serra, tots contra la vida dels arbres. Després del mal, el silenci; després del soroll, una il·lusió de quietud. La noia es fa la cua a la porta de la caseta, rere les cortines, i taral·leja i canta i respira i reposa. I des de dins de la caseta observa el noi, una sospita, un fil desfet de grinyols inconstants. I les hores planes en l’espai, imparables. I el dia que es mou i la tarda que corre; al final del riu, en la calma de l’aigua, en el seu reflex, i al cel i als núvols i a la muntanya, i a la punta dels arbres, com agulles que compten els segons, com punxes que atrapen el temps. La noia parla amb el Totó. Si tu em dius que vols que hi vagi doncs hi vaig. Un lloc més enllà de tot, de la vida, als límits de la raó. Una idea, una veu. Hi ha al núvol cucs i és tot pla. És un lloc que està tan lluny com a tocar. És a prop de l’infinit. On hi ha el riu i una cabana negra… Un salt al llit, al costat del noi. Un mal reposat. M’han dit que tots els animals estan en perill. El noi escolta la noia amb atenció, intenta comprendre-la. El remei de tots els mals són les pastilles. Són la son del dolor, una calma en la ferida. I eren una bossa i uns pots al fons de la motxilla. I l’amor al final, l’amor sense amor, amb el cap ple de mals, ple de veus, ple de sorolls, una interrupció, l’amor lluny de l’amor. La noia en un altre lloc, lluny i a tocar, amb un ofec que la travessa.

Negra nit. Una foguera crema al costat de la caseta. El foc espetega i el fum s’estén pel càmping, com el rastre d’una estranya presència. La noia es fa la valenta, hi ha alguna cosa fora que l’atrapa. És el soroll, és el moviment. Totes les formigues dibuixades, sense por. Són veuetes sobre paper. I ja omplen la pàgina sencera. Entre el tedi i les formigues, un fil musical, la gravadora que canta. I amb un impuls reposat, també uns fils de saliva i un cercle d’energia. La noia es mira al mirall o el mirall la mira a ella. Fa els ulls grans, la mirada grossa. Potser es pinta els llavis… I quan algú es pinta els llavis, se li veuen vermells. I de vegades pot fer coses. La noia es pinta els llavis. Ha d’estar guapa, la nit l’espera fora. La noia surt del càmping i camina per la carretera, de dins cap a enfora. El pas prudent, constant. I una cançó a mig taral·lejar. El camí s’acaba ben aviat, una mica abans de la foscor. Alguna cosa no funciona. Els mals tornen, la noia torna. I tempesta a la caseta. El soroll, una estranya angoixa. La noia i el seu dolor. Les punxes, les formigues, el fum que encara la sobrevola… La noia li diu al noi que marxi. És una advertiment. I els llavis vermells, com una ferida més enllà dels seus marges. Un traç desbocat, lliure, atrapat en un remolí.

El dia que comença i el bosc que entra a l’habitació per la finestra. La noia va a trobar-lo, a perdre-s’hi, a deixar-se atrapar per la força de la natura, pel cant dels ocells i per les ombres recollides de les branques dels arbres. La noia escolta les veus, les duu sempre a sobre. Primer són agradables i les escolta entretinguda. Però el mal no tarda a arribar. Potser és només un instant, o potser dura molt més. En qualsevol cas, les veus són una mossegada. Córrer, córrer per fugir de si mateixa. Córrer sense moure’s de lloc, córrer per escampar els sorolls, les llums i les punxes. I parlar, omplir-se de valor contra el temor, paraules sobre paraules. I confiar en una altra música, fer-la sonar dins el bosc. La noia contempla la immensitat del bosc i desperta les veus adormides d’alguns ocells. Se sent a gust, somriu. És una il·lusió de benestar, una petita treva en forma de trànsit gairebé espiritual. És això i poc més. Perquè el bosc és la vida però també la mort. Una camisa de quadres i els troncs dels arbres caiguts, les seves branques desfetes, al compàs d’uns insistents cops de destral que ressonen tan llunyans com propers. Una certa idea de buit, de final, a través d’una estranya presència que sobrevola l’espai i que no perdona. Amb els braços estesos, i en silenci, la noia avança pel bosc, amb més o menys decisió, potser a cegues, a l’espera de poder-lo abraçar. I a la tornada a la caseta, com en un ritual, la noia ofereix al noi un bon tros de bosc, amb tot l’amor del món. Al noi no li acaba d’agradar la idea.

Les sortides en cotxe perquè sí, que no porten enlloc, que són només una il·lusió de començament o de continuació. Entrar dins un forat, a la negra nit, per seguir-la explorant. La situació, l’espai, els voltants del càmping i d’aquesta història, o d’aquests trossos d’història. I també els marges, com les coordenades que ens hi porten des de dalt de les muntanyes. La noia li explica al noi que sovint sent una veu molt especial, la seva veu de quan era petita. És una veu dolça, amable i gentil, però una veu secreta i molt íntima. Només ella la pot sentir. A la gravadora també s’hi poden sentir moltes coses, un món sencer de coses. La noia juga a desxifrar-lo, a deixar-se seduir, amb més o menys sospites, per tots i cada un dels sons que omplen aquest lloc. I novament, la noia remena l’aigua de la piscina, la fosca i profunda taca negra que reflecteix els seus moviments, com un mirall que li retorna cada gest, cada mirada, cada impuls. I el noi estrany que fa voltes estranyes pel càmping amb la segadora de gespa, tot vorejant els arbres i en un recorregut també estrany, tant exterior com interior, sota l’atenta mirada de la noia. I així que pot, la noia s’acosta a la caravana del noi estrany, atreta per un manyoc de pèls en forma de gorra. Se la posa un instant i no s’hi troba còmoda. Fuig, entre el fàstic i l’angoixa. I un secret a cau d’orella, una suposició. I malpensar i escapar-se.

Les cortines de la porta de la caseta, com una gran teranyina. Tocar-les, escoltar-les, enredar-les, embolicar-s’hi en una combinació de moviments sostinguts. I anar-se despertant. La noia es tanca a la caravana petita, al marge de tot. Una cantarella per ofegar els mals de cap, per apagar les veus que molesten, com un impuls estèril per desfer-se d’un dolor que la travessa. La noia fuma una cigarreta i mira a càmera, a la porta de la caseta, ja a fora i rere les cortines. Una certa seguretat en aquest gest. I inventar-se un combat d’esgrima amb el noi, davant de la piscina, per a la piscina. Prendre’s la pastilla. I entretenir-se amb una lona que cobreix una caravana; descobrir-hi un món. I arrossegar la cinta de casset per terra mig desfeta. La noia escolta i crida l’aigua des d’un pont. I mira el riu passar, el veu marxar. El noi i la noia al cotxe, de sobte, com un crit, just després d’una crisi. I els vidres entelats, un ofec. I ja a la caseta, de nit, el ritual del misto, i cremar-se el dit. Mentrestant, el noi escolta la veu de la noia i les seves teranyines a través de la gravadora.

Desaparèixer una estona, esfumar-se. I no pensar-s’ho gaire. Seguir el cant d’un ocell o el moviment d’una branca, seguir l’impuls de la muntanya, una immensa atracció. I el riu i les veus que porta, una preciosa remor, constant com el curs insalvable del temps. I mentrestant tota la resta, la vida, tot allò que passa poc abans que l’aigua s’ho empassi riu avall. El noi busca la noia, l’espera i la crida. Ni rastre d’ella, només el bosc i la muntanya. I després la noia torna, amb una branca a les mans, un tros d’arbre o el bosc sencer; i una alegria que es fa malestar. Encendre un misto a les fosques i observar la flama com crema, com creix, com es mou, poderosa i misteriosa. I el mal de dins que ja surt. La noia renya el noi, li parla malament, l’insulta. Ell l’escolta en silenci. I la tensió per terra, desfeta, perquè unes veuetes no paren, les veuetes de sempre, com la remor del riu, que ara dóna voltes sobre si mateix. I finalment dormir, una petita treva de silenci, però només un crit ofegat.

El fred als peus, de bon matí. I un mitjó que ha desaparegut. I el cafè calent, el fum del cafè calent. Un dia més al càmping. La noia sent un soroll estrany i el busca fora. El noi no sent res. El gel de la piscina, trencar-lo a cops i fer-lo miques. I remoure l’aigua, alliberar-la. El Totó escolta. La noia li parla d’algunes coses que ha descobert, de sensacions, li parla endins i des de dins, sobre els arbres i les seves energies. I el noi estrany que fa coses estranyes, que es mou estrany, que també trenca el gel, que prepara el carretó i que després fa ressonar la serra mecànica. I el dia avança, es fa de nit i la noia es pren les pastilles. Abans d’anar a dormir examina els baixos de la caseta amb el llum de gas, per si les mosques.

Despertar-se al càmping el primer dia, sense presses i sense angoixes, mentre un fil de veu enregistrada omple la caseta d’una estranya presència, entre agradable i fantasmagòrica. El dia espera a fora, fred però lluminós. I una petita caravana crida l’atenció de la noia, que s’hi deixa portar. La trucada de rigor i una misteriosa aparició: un noi estrany que camina estrany. La carretera, el riu, el curs del temps. I el vent que bufa i xiula com una veu interior. I després el mal de cap, el mal endins, el mal humor. I una mosca que surt de no se sap on.

Només el començament, que no és poc. L’inici del viatge, la pressió, el mareig, les distàncies i tota la resta. El noi i la noia enfilen muntanyes, les travessen, de camí a la calma. Una breu fugida que els porta no se sap on. De moment són uns dies en un càmping, al costat d’una carretera, al peu d’una muntanya que gairebé se’ls empassa.