Un impuls, el darrer impuls, a mig començar i a mig acabar. És el final. Una vegada més, la noia experimenta el mal. Però aquesta vegada la tempesta és forta. Els seus moviments, la seva mirada, són el traç d’un dolor insalvable, sempre latent. La noia està perduda. Ni tan sols el silenci o la quietud, després de l’oreig, després del desgavell, poden tancar la ferida. No hi ha res a fer, res a fer.
La imatge de la noia, la seva ombra, sobre l’exterior blanc de la caravana, el seu refugi. Una imatge que es desperta, com el dia que comença. Una certa agilitat de moviments, d’idees, d’optimisme. El començament. La veu callada, atrapada a les branques d’un arbre, mentre el vent la mou i els rajos del sol la travessen. I la llum intensa, com punxes que sobrepassen la imatge cap a enfora. I la noia, que també està enfora, enfora però endins. Una presència de sons… Fins que es fa cos i es fa imatge, imatge del tot. I observa i sospita i corre i s’amaga. El noi estrany és un misteri, és una por. I el tedi, sempre el tedi. Els temps morts. La noia s’enfada i llença el telèfon, una veu que no l’escolta, que només parla, que no li fa bé. El noi espera, aguanta, comprèn, fuma. El noi és pacient, tranquil. I el dia passa i les coses passen, com el rastre de la noia, que és un senyal, un significat, una explosió silenciosa de malestar contingut. “Puta”. Les hores de la tarda, el pas del temps; la llum, el cel, el riu. La noia i les seves coses, i l’entorn que l’embolica, i una cançó al cap i una sensació, una idea, i el dia que s’adorm. És l’hora de l’amor, que només en són les ganes. El noi no vol, ara no. A poc a poc. I el final, el revés de les imatges, també el seu mirall, un rastre als ulls de la noia i el noi.
El vent de bon matí, el vent imparable, com una veu llarga i fina que xiula i que vol entrar a la caseta. I la noia contenta, emocionada, amb la panxa grossa, una alegria de panxa. I fregar-se-la tranquil·lament i taral·lejar una cançó, asseguda al llit al costat del noi, encara adormit i sota el sol que l’escalfa a través de la finestra. Una petita il·lusió de calma i de pau. La noia surt de la caseta, surt a trobar-se amb el vent, a sentir-lo, confiada i abrigada amb una manta, potser abraçada a si mateixa. El vent remou l’ambient i omple l’espai de sons, de vida, d’una remor constant. Decidida i sota un raig de sol, la noia truca a la porta de la caravana del noi estrany. Mentrestant, el vent insisteix, despreocupat, i agita les branques dels arbres i en mou i en fa volar les fulles. I els llavis vermells, abans que res. I com un dimoni, com un monstre, el vent, que juga a emportar-s’ho tot, gairebé també la llum. I el noi i la noia que se n’amaguen, i l’observen i l’escolten, el contemplen reposadament des de la caseta. I aquest soroll, el que sents tu ara, jo el sento al cap, però molt més fort. I em mareja. Em fa mal al cap, i a l’ull. I la carretera que porta fins al pantà, fins al pendent que porta al pantà. Fa bonança, dins i fora. Normalitat, quietud, una petita treva. Sense més, de sobte, per ella, per la noia, per la treva que s’acaba i d’un cop, el cotxe treu fum a la cuneta de la carretera. S’ha trencat el silenci. Les pastilles ja no serveixen, la noia les llença, ja no les vol, no li fan res. Es tanca al lavabo, es tanca dins seu.
Que a cada una de les coses que fem, i precisament perquè les fem, poguem endur-nos-hi una mica de veritat, una mica de nosaltres, una breu i concisa pista de realitat. I que aquest gest cap a enfora, tan íntim i personal, no sigui només una anècdota, o un acudit, que sigui molt més que això. Que aquest gest transcendeixi, que faci la llum, que signifiqui, que vingui a recordar-nos, com tantes altres coses, que la frontera és fina, ben fina. I de tant fina, inexistent. Perquè no hi ha marges, no hi ha límits. Només hi ha vida. Que tot el que fem no tingui llacunes, o que la llacuna més gran que hi hagi sigui precisament el nostre rastre.
Deixar-se caure, amb el cos cansat i desganat i el cap ple d’idees gelades, encara adormides. El cos a terra, dues vegades. I fer-ho com un joc, íntim, com un caprici de desmai només començar el dia. La noia observa els moviments del noi estrany, un soroll arreu. I se n’allunya, se n’amaga. El seu mal és ara una taca de sang que li puja d’entre les cames. Un mal vermell a la punta dels dits, un senyal, el rastre d’una ferida oberta. Una pila de fulles seques al costat del carretó, una sospita. I una petita foguera que encara crema, ja a les últimes. I el fum, els fums. El noi que fuma reposadament al marge de tot, al sol, al marge dels moviments de la noia, lluny d’ella. I pentinar-se, o només tocar-se els cabells, i reconèixer-se encara sota la veu i la cançó, sota la música de la gravadora, en un interludi, una fuga, amb una mirada que se’n va, que se n’ha anat, un breu senyal. I la cinta de casset desfeta sobre el gel de la piscina, muda. Una alegria de moviments, d’impulsos i de girs, una dansa d’estranya diversió, potser un ritual per espolsar-se dels mals, de les punxes i les ferides. I llegir un mapa, llegir-lo en veu alta, comentar-lo, imaginar-hi recorreguts, traçar-los. Tot això per saber-se en algun lloc, en algun punt concret. Tot això per no desesperar. El noi i la noia dins la caravana petita, amb una llum a sobre que no els perd de vista, una rateta, un tros de dia, un bocí de fora que entra dins. I una història, una llegenda, la de l’ós, la de l’ós que no era ós i que es va menjar la seva família. I córrer i saltar, creuar un camp, dos, sobrepassar-ne els límits. I ja al final, la gravadora una altra vegada, que recorda algunes paraules, alguns pensaments, algunes històries. La memòria a tocar, com un formigueig a les mans. Les petites… I una fotografia de la noia de quan era una nena, amb una ovella, perquè sí. Està contenta. Tot està bé. Tot està bé. Tot està bé.
Una certa tendència a fer les coses al revés, al revés de com s’haurien de fer. Jugar a portar la contra. I fer-ho sempre inconscientment, o amb una consciència secreta, íntima, personal i intransferible. Descol·locar, descol·locar-se. Perdre’s en la confusió, perdre-ho tot. Abandonar els actors, els personatges, els espais, les històries. Desprendre’s d’arguments, despullar-se d’estructures, perdre les coordenades, sortir del camí, oblidar totes les coses apreses. I rebutjar la seguretat, la previsió, el sentit comú. Funcionar de manera més o menys irresponsable, imprudent. I confiar cegament en la intuïció. O en l’instint, encara millor. Sí, confiar cegament en l’instint. I guiar-se només pels sentits, sense reflexió, amb la mínima reflexió, en un estat primari i fins i tot salvatge. Estimar el desgavell, el desordre, el descontrol. Somiar. Anar endreçant les coses a mida que les desendrecem. I observar què passa. I recollir totes aquestes observacions, les restes del naufragi, i ensenyar-les i entendre-les. I reconèixer-s’hi a cada tros, a cada bocí, arreu. Deixar de creure, d’una vegada per totes, que hi ha una ruta a seguir. Només així podrem desmuntar, definitivament, els vicis i els procediments sistemàtics que tant ens desanimen en aquests rituals de creació. Perquè volem viure i respirar i ser a la vegada, al mateix ritme i sense diferències.
