Enka segueix buscant les llavors de la cultura. Aquesta vegada la seva investigació la condueix fins a Amélie, un grup català de “power pop”.

Amélie és un formació de 5 nois (entre 19 i 21 anys) que amb el seu àlbum “Somiant desperts” han aconseguit retornar a la música en català, el fenomen fan. En només dos anys, tenen a la seva esquenes una impressionant tropa de fidels seguidores.
Coneixerem com són, què els agrada i els seguirem durant un dia d’assaig i concert.

Amb ells, Enka arribarà fins a la sala La Mirona (Salt). Amélie fan un concert i Enka aprofitarà per conèixer l’espai i parlar amb Jordi Planagomà (director) i el seu equip. La Mirona és un sala de concerts molt ben equipada amb dos escenaris. A més de tenir una programació molt completa i variada, la Mirona està dins del projecte Casa de la Música i ofereix nombroses activitats (tallers, conferències, ponències…). Enka passarà unes hores amb visitant les instal·lacions, participant d’una reunió de l’equip i acompanyant l’Edu Bonet (coordinador d’activitats). A la nit podrá comprobar com la sala s’adapta i transforma per rebre als Amélie i a la seva tropa de fans.

Xavier Núñez surt de la dutxa per presentar “LA MORT DEL CORREDOR DE FONS” Jordi de Manuel. Edicions 62.

Xavier Núñez s’ha format a l’institut del teatre i a la companyia MOVEO. Actualment està de gira amb LA MARATÓ i acaba de finalitzar el rodatge de la pel·lícula “El cura y el veneno”.

L’ocell sensible ens proposa entra en la versió online del MNAC (Museu Nacional d’Art de Catalunya). Des de fa relativament poc temps, les col·leccions del MNAC es fan accessibles també online. En aquesta primera fase podeu accedir a un fons d’unes 1900 obres, que s’anirà ampliant gradualment. També trobaràs informació sobre la història del Museu, el seu edifici, l’horari d’obertura, l’accessibilitat, les normes per a la visita, les activitats que es realitzen, etc.

De l’1 al 4 de març, Lleida s’anima amb la Mostra Internacional d’Animació de Catalunya. La seva nova directora, Carolina López, ens explica com a construït aquesta nova edició que tot just s’enceta.

 
A més d’inspiració i suor, com deia un famós il·luminador… per crear, també cal formació. Avui coneixerem la feina que es fa l’escola de disseny i enginyeria ELISAVA i al Foment de les Arts i el Disseny, el FAD.
 
El disseny és un punt clau on es comuniquen l’art i la creativitat amb la tècnica i l’enginyeria. A més de la creació lliure i el geni que tots ens imaginem quan pensem en un artista, hi ha una tècnica, un disseny i una base material que no cal descuidar si volem arribar al públic, al mercat i, en definitiva, al món real. I el disseny és l’articulació que uneix estètica i usabilitat. En teoria.
 
A l’ELISAVA ensenyen a fer coses i a fer-les bé. Així de senzill. És una escola de disseny i enginyeria. I el FAD… sembla una cosa de moderns, però és una institució de més de cent anys d’història, que ajunta dissenyadors, arquitectes, artesans… i en parlem amb el Juan Ramón, que porta vint anys al FAD i sap de memòria tot el que s’hi cou. Allà hi ha de tot.
 
Resumint: més que una llavor, hem trobat un planter de creació!

La Paula Marques ens fabrica uns robots sense braços mentre ens explica què es NoInteraction, un projecte sorgit d’un grup d’alumnes d’ELISAVA, que es basa en reflexionar sobre el que és i no és la interacció, i per a què serveix. Experimentació, art i gent, sis persones de sis països diferents. D’aquí ha de sortir interacció segur…

L’any passat van inaugurar The Wonders of Superinteraction, a la Sala Marsà de Tàrrega.

 
En Joan-Pau Chaves ens posa la música aquesta setmana. Després de molts anys col·laborant amb el bo i millor de la música catalana, des de Els Pets fins a Josep Thió, des de col·laborar amb TV3 fins a composar l’himne del Sant Cugat Esport F.C., ara ha decidit que és el seu moment i ha tret el seu primer disc en solitari.
 
Que si es creu el melic del món? Doncs sí. Precisament d’això va el seu disc, El Melic del Món, d’aquells moments en que un es sent el centre de la vida a l’univers. Una mirada irònica al món de l’art i dels artistes.
 
Si el voleu gaudir en directe, el 25 de febrer al Casal Cultural Mira-Sol (Sant Cugat del Vallès). I té més dates previstes, no us les perdeu!

 
La Charo és la mare de la Lorena Ros, fotoperiodista.
 
Ningú com una mare per parlar de la seva filla de cara. O d’esquenes. I ningú com una mare per treure els colors a una dona que ha lidiat amb problemes socials molt profunds en la seva feina, des de la prostitució i el tràfic de persones fins els abusos sexuals a menors.
 
Ara està ultimant un llibre que recull algunes de les seves millors fotografíes. I la seva mare, doncs és clar… preocupada i orgullosa alhora. Com qualsevol mare, no?

 
La Meri Duran és il·lustradora i escultora, però ella diu que és una curranta. I no s’ho queda només per a ella, també comparteix el seu bon ofici amb els seus alumnes als tallers que imparteix.
 
Defineix la seva feina com poètica i amb mala llet. Bona combinació. Té l’habilitat de treure els dibuixos del paper i posar-los al carrer o sobre la taula.
 
Ara es planteja nous reptes, conscient que la creativitat neix del moviment. Potser canviar de país. Sería una pena que l’estancament actual ens faci perdre gent tan valuosa com la Meri…

 
Els nostres Nius Culturals ens porten de la mà a seguir la pista de la paraula. Des que neix en un quadern o en un ordinador fins que ens arriba feta espectacle i emoció.
 
Comencem el viatge amb l’Ana Joven. És guionista i ens dóna pistes sobre la paraula escrita… com la imagina, co la pensa i com l’escriu… les pistes ens porten al següent pas: qui interpreta aquestes paraules?
 
Busquem una actriu que es dedica a la paraula en cos i ànima: Lu Fabrés. La Lu és dobladora i actriu. El doblatge és, potser, la disciplina de la interpretació que més depèn de la paraula. De fet, només depèn de la paraula, de com la dius, com la modules i la intenció que hi poses… què difícil, no?
 
I ja que hi som, la Lu ens porta a la seva feina actual: la representació de Los Miserables, al BTM. Allà, la Lu fa tots els papers. Sí, sí, com ho llegiu. Fa de swink: cobreix tots els papers femenins en cas que falti alguna actriu. És una feina dura, però també té una part molt bonica: ella es la única que coneix totes les paraules d’aquest impressionant espectacle que és Los Miserables. És una feina que requereix molta concentració i independència, i una gran capacitat de reacció. La Lu ha d’estar sempre a punt per saltar d’un paper a una altre, sovint gairebé sense assajar.
 
Los Miserables és una peça que porta vint-i-cinc anys en cartell, i que és la pedra angular que sustenta els musicals tal com els coneixem avui en dia. Basada en la mítica novel·la de Víctor Hugo Les Misérables, porta tota la potencia i l’emoció d’una època turbulenta al París del segle XIX a l’escenari, reforçant la el romanticisme original d’Hugo amb unes cançons magnífiques i una posada en escena espectacular.
 
Els successos revolucionaris fan de teló de fons a una història sobe el bé i el mal, sobre la justícia humana i la divina. Grans temes que ens recorden la nostra responsabilitat personal en el curs de la història mundial. No és mal moment per pensar-hi…
 
No és d’estranyar que el Víctor Conde, el director resident del muntage per a Barcelona, parli de responsabilitat a l’hora de cuidar la versió barcelonina d’aquest musical. La responsabilitat és de tots: des del Víctor fins a la Jessica Casado, que es cuida del vestuari vingut directament de Londres, la Sandra Lara, que s’ocupa de totes les perruques que surten a l’espectacle.
Si voleu gaudir de Los Miserables a la ciutat comtal, no us despisteu, només hi seràn fins el 18 de març.
 
Moltes mans, moltes veus i moltes ganes posades en portar a l’espectador la paraula feta emoció. I aquí acaba el viatge de la paraula, a la platea, amb els espectadors que s’enduràn a casa un trosset d’aquesta il·lusió i la guardaràn amb cura.